L'estètica i la bellesa del fong atòmic, icona de la cultura visual. Atractiu per la idea implícita de destrucció, pel respecte que el temor origina. L'hedonisme de les entitats desmesurades, poderoses, el mateix que pot produir la contemplació d'una tempesta o un fibló des de lluny, si se sap que s'està fora de perill. La diferència en aquesta ocasió resideix en el fet que el control d'alguna cosa tan potent està a l'home, el que produeix un major recel i inestabilitat. El sentiment etern de la humanitat, la paüra de l’Edat Mitjana al judici final, que és metamorfoseja al llarg de la història però sempre es manté en essència, l’aprensió al desconegut, al cessament de la vida. La detonació a Hiroshima desencadena una successió d'accions camuflades en la sèrie de peces que Nacho Martín Silva presenta. Aquesta devastació es contraposa a una en menor escala, potser no provocada, i que representa el post d'una acció desoladora que com a resultat origina fragments irreconeixibles o marques inesborrables, tatuatges a cossos falsos, artificialitat sobre artificialitat. 

Una impressió d'estranyesa enfront d'una existència, en la qual el natural i el simulat es fonen sent gairebé indistingibles. Acostumats a l'engany visual, a l'excés d'informació filtrada i manipulada, a una veritat trastocada, ja no sabem distingir. La sensació d'incomoditat, que alguna cosa va passar, està passant o passarà. El fora de càmera, l’ omès, pot ser més pertorbador que l'enfocat. Una vista general de dues realitats, la mateixa o vàries, deixa intuir la imatge d'un interior. L'ambient on es desenvolupa és familiar, proper, la qual cosa comporta un major risc. Sales amb papers bufats, desenganxats en els racons més humits, amb mobles, amb gerros, amb calaixos apilats per terra. Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i oblit1. 

El Survival Town entra en joc, es dilueix amb la realitat nord-americana de la Guerra Freda, no gaire diferent i fins i tot més alienant que la vida en aquesta falsa ciutat. La falta d'identitat dels personatges que componen l'escena porta a una major o menor vinculació, podrien ser qualsevol, fins i tot nosaltres. Les mirades inexpressives, residents absorbits pels detalls, fragments que es troben en la resta de peces i que ajuden a desxifrar una mica més el context, però alhora ho fan més singular i incòmode. Relíquies modernes, fraccions d'una realitat irreal, on l'artificial es camufla i fins i tot substitueix a l'autèntic. 

María Lucía Marcote García 

1 Rodoreda,Mercè. Mirall trencat. Club Editor Jove. Barcelona. 2010. (Pàg. 388)